BUTLLETI 165
20304
single,single-post,postid-20304,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

BUTLLETI 165

06 Jun BUTLLETI 165

butlleti 165

Pentecosta: l’esclat de l’Esperit, el naixement de l’Església i les comunitats (1a part)

La festa de la Pentecosta és la culminació de la Pasqua. Després dels cinquanta dies “en honor de Jesús ressuscitat” recordem el fet puntual de la vinguda de l’Esperit sobre els deixebles i ho projectem vers el futur, és a dir, fem memorial. La conseqüència és clara: el mateix que Jesús diu als seus deixebles ens ho diu a nosaltres. “Rebeu l’Esperit Sant” i “convertiu a tots els pobles batejant-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant…” Aquesta missió és de tots i ens toca a tots.

La Pentecosta ens recorda dues grans realitats de l’Església: la diversitat i la comunió.

La diversitat de dons que provenen de l’Esperit son, com ens diu Sant Pau, “per a l’edificació de les comunitats” (1Co 14, 12). Per tant, son una riquesa, no una càrrega. És important de tenir-ho present, especialment davant d’aquells que creuen que l’Església és de “pensament únic”. El que estem és tots d’acord en el mateix però des de la diversitat. Unitat en la diversitat. Qui no sigui capaç d’acceptar-ho no estarà en la línia de l’Esperit… Per això no es d’estranyar que dins l’Església hi hagin diversos accents, diversos punts de vista. Això és bo. Tampoc és estrany que hi hagin diverses postures pel que fa a la política i a la societat i aquestes postures han de ser respectades. Ja no estem en aquells temps en que els catòlics havíem de votar a partits de dretes. Recordo un cas d’una congregació religiosa de monges en que la superiora va votar en nom de totes i a un partit de dretes. Això no té cap sentit evangèlic, és més, va contra els drets de les persones. No només no és cristià sinó que tampoc és humanament digne. Avui hi ha cristians que voten esquerres i és perfectament vàlid. I de la mateixa manera que no podem aïllar-nos, perquè estem enmig del món i de la societat –del nostre món i de la nostra societat– i en formem part, igualment hem de respectar totes les postures, també dels qui formem part de l’Església.

Dit d’un altra manera, el fet de pertànyer a l’Església no anul.la les nostres opcions personals, també dels qui formem part de “l’estament” eclesiàstic. La conseqüència és clara: des de l’Evangeli no podem dividir i separar sinó englobar i conjuntar. Una dada important especialment pels integristes de la nostra Església, vegis grups com Gérminans i similars. Els integrismes son contraris a l’Esperit i els pecats contra l’Esperit son d’aquells que –com ens diu l’Evangeli– no es perdonen… (cf Mt 12, 31) Per a això és tan greu que hi hagin grups que s’erigeixen com a posseïdors de la veritat i jutgin i critiquin amb tanta duresa als qui no pensin com ells… No saben respectar la diversitat de dons que prové de l’Esperit però que també el mateix Esperit fa que aquests carismes –en paraules de Pau– estiguin units. Jo d’això en dic “miopia espiritual” perquè no hi veuen més enllà del seu nas. És una mica com aquell que en lloc de mirar la lluna es queda badant, mirant el dit que l’apunta… i, el que encara és més greu, n’arrossega a d’altres a fer el mateix…

Amb tot, la cita que ja us he posat alguns cops del Concili és molt expressiva: les alegries i les decepcions del món son les nostres (cf LG1) El mateix Concili parla de “l’autonomia de les realitats temporals” (cf GS 36) per la qual afirma que “tant les realitats profanes com les de la fe tenen el mateix origen en Déu”. En aquest sentit us he posat en aquest Full un estudi d’evangeli que parla del famós fragment en que Jesús diu als fariseus “al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”. Sovint s’ha interpretat –i també s’ha predicat– malament. Jesús no planteja una disjuntiva entre política i religió, entre les coses del món i les de Déu, sinó, més aviat, una integració. Molt recomanable la reflexió final.

Pel que fa a la comunió, us emplaço al proper Full Parroquial, el darrer abans de les vacances. Així més emocionant…

Xavier Moretó, rector

 

 

 

Sense comentaris

Escriu el teu comentari