Butlleti 161
19982
single,single-post,postid-19982,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

Butlleti 161

04 Dic Butlleti 161

butlleti 161

Jesús i la Llei (2a part)

 

Reprenem en aquesta editorial el tema de l’anterior. Val a dir que, pròpiament, Jesús no s’hi va oposar a la Llei sin ó , més aviat, a l’aplicació que se’n feia de la Llei. Els mateixos evangelis posen en boca de Jesús la frase: “No us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar – los sinó a dur – los a la plenitud.” (Mt 5, 17) Queda puntualitzat.

 

Dèiem que Jesús denuncia els qui absolutitzen tant la Llei que la posen per davant del bé de les persones…: “Qui de vosaltres, si té una sola ovella i li cau en un clot en dissabte, no anirà a agafar-la i la’n traurà? I un home val molt més que una ovella! Per tant, és permès de fer el bé en dissabte.” (Mt 12, 11-12) Tornem, doncs, a la pregunta que us vaig deixar per reflexionar, ara una mica més matisada: cóm és que Ell s’hi va oposar tant a l’aplicació que es feia de la Llei per part de les autoritats del seu temps quan ho havia viscut des de sempre? Jesús va ser educat en la fe jueva…
 

Els qui vàrem fer el viatge a Terra Santa –ara ja fa set anys–, comprovàrem de primera mà el zel dels jueus en el compliment de les normes. D’entrada, la observança del repòs del dissabte, el Sabath, igual que en temps de Jesús. Aquesta norma els hi venia de lluny. Diu el llibre de l’Èxode: “Hi ha sis dies per a treballar, però el setè dia és el dissabte, dia de repòs, consagrat a mi, el Senyor” I afegeix amb duresa: “Qui faci cap treball en dissabte serà condemnat a mort…” (Ex 31, 15) En dissabte no es permès de fer cap treball, ni el més mínim, com per exemple prémer l’interruptor de la llum o el botó de l’ascensor… Així, els llums s’encenen automàticament quan s’entra en una habitació i els ascensors s’aturen en tots els pisos… En l’hotel on érem hi havia “l’ascensor del Sabath”, un ascensor que, per tal de no prémer el botó, parava en cada planta… Pobre de tu si t’equivocaves d’ascensor! En un hotel de 15 plantes com el nostre ho tenies clar! Això que sembla anecdòtic –i que, de ben segur, us ha fet somriure– no ho és tant quan es tracta d’una emergència. Què faria un jueu estricte en aquest cas? Doncs és la mateixa sorpresa de Jesús. Si posem “ascensor” en lloc de “clot” ja tenim la cita evangèlica actualitzada…
 

Llavors és quan va sortir la pregunta entre nosaltres: cóm és que Jesús s’hi va oposar tant quan Ell ho havia viscut de sempre? Si recordeu els del viatge, la resposta que vàrem treure entre tots va ser: “per la seva relació amb Déu”. Els estudiosos dels evangelis, sobretot des de la cristologia, ens diuen que la relació que Jesús tenia amb Déu era única. Només una dada: Jesús no diu mai: “pare nostre” sinó “pare meu” i “pare vostre”. Així, quan els ensenya el Parenostre als deixebles els hi diu: “Vosaltres, pregueu així: Pare nostre del cel, santifica el teu nom…” (Mt 6, 9) De ben segur que aquesta relació única amb el Pare és el que el va fer “desmarcar-se” d’aquest zel tan exagerat dels jueus que passa per sobre de les persones, especialment les més febles. Déu vol sempre el nostre bé! Això els hi deuria dir sovint. Sant Ignasi ens diria: “això no és de Déu” Perquè cal recordar que per a la Llei jueva i el seu estricte compliment no es podia tocar cap malalt, ni cap mort, ni entrar en la casa d’un pagà, ni estalviar-se les múltiples neteges rituals –les ablacions– sense quedar impur i quan estaves impur ho estaves per sempre… I, evidentment, no podies curar en dissabte… Aquests són els perills de “carregar tant les tintes” en l’estricte compliment de les lleis, unes lleis que, com diuen la majoria de juristes, són per les persones i els pobles, surten d’elles i d’ells, no a l’inrevés. Això Jesús també ho deia: “El dissabte ha estat fet per a l’home, i no l’home per al dissabte” (Mc 10, 27) Tot plegat ens resulta tristament familiar en aquests dies…
 

Les conseqüències de mantenir-se tan estricte en el compliment de les lleis són evidents i, en el cas del nostre poble, tràgiques: violència policial, abús d’autoritat, registres il·legals, retallades dels drets de les persones, judicis injustos, empresonaments polítics… Tothom ho ha vist. De fet té la seva lògica: qui incompleix la llei està cometent un delicte i els delictes es castiguen. Així de fàcil… i d’injust. Quina paradoxa!
 

Quan tanta gent està demanant un canvi – més de 2 milions de persones-, un no es pot seguir emparant en la llei. Al menys donar opció al poble a decidir el seu propi futur… D’altres països democràtics ho han fet, perquè no nosaltres? És el que vàrem signar més de 450 mossens i religiosos/ses. No demanàvem la independència si no el dret a decidir (veure la carta de Mn Gaspar Mora d’aquest full i de l’anterior)
 

Relacionat amb el tema, aprofito l’avinentesa per comentar unes quantes coses d’aquests dies. Fa poc una persona va entrar a la sagristia i em va dir, molt enlairada: “perquè no hem fet una pregària pels presos polítics?” D’altres també em vàreu recriminar: “perquè no has parlat dels presos a l’homilia? D’altres ho han fet!” A tots us voldria respondre. Personalment no sóc partidari de fer denúncies –o pregàries-denúncies– en les eucaristies. Amb tot el respecte a d’altres mossens o monjos –amb tot el respecte a Montserrat– crec que l’eucaristia no és el lloc per fer-ho. La denúncia s’ha de fer, m’ho heu sentit a dir molts cops, però en l’espai adient. Crec que és més adequat fer-ho aquí, en el Full Parroquial o en la pàgina web, donant entrada als crítics, si cal, com estic fent ara. Val a dir que també arribarà a més gent… Crec que l’eucaristia ha de ser un lloc d’acolliment i de pau. Per això no vaig dir res l’1 d’octubre. Ja hi havia prou tensió al carrer! També crec que dir alguna cosa podia haver provocat que algú marxés –com ja ha passat en algunes parròquies– i això no és bo. En l’eucaristia tothom s’hi ha de sentir acollit o, el que és sinònim, ningú ha de sentir-se exclòs. A més, el perill que hi veig en fer proclames en l’homilia és que la gent vingui per “a veure què diu el avui mossèn“ (o el monjo) i aquest no és el sentit… És probable que això és el que els hi estigui passant ara a Montserrat…
 

I per acabar –dedicat als qui dubten que els cristians haguem de ficar-nos en política– us faig esment d’unes paraules molt recents del Papa. Fa poc, en una audiència amb els joves, un d’ells li va preguntar directament: “els cristians hem de participar en política?” El Papa li va contestar: “és clar que si! És més, pot ser una manera d’exercir la caritat ja que així es testimonia l’evangeli…” Una idea interessant…
 

Ah, i Bon Nadal! Fa poc, el pare Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat, va dir aquesta frase al final de la seva homilia: “ens ho podran prendre tot menys la nostra pau…” Catalunya és un poble –d’això ja ningú en dubta–, un poble pacífic. Que ningú ens prengui la nostra pau! Repeteixo, Bon Nadal
 

Xavier Moretó, rector
 

Sense comentaris

Escriu el teu comentari