Germinans setembre 2016
18580
single,single-post,postid-18580,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

Germinans setembre 2016

05 Sep Germinans setembre 2016

“mossèn, com pot ser això?”

“Mossèn, com pot ser que això passi en l’Església?” Aquesta pregunta tant senzilla me la va fer recentment unafeligresa de la meva parròquia. Es tracta d’una senyora venerable, d’avançada edat i que té molta fe. Sempre riu, sempre se la veu alegre i esperançada. Son d’aquelles persones que se’ls hi veu la fe a la cara. Una dona ferma, animada, amb aquella fe que dóna força. No entenia com pot haver-hi persones dins a l’església que facin el que vosaltres feu. I quan li deia que alguns sou mossens… “Els hauríem de posar en un coet i enviar-los a la lluna!” em deia amb tota la sorna. Certament, costa d’entendre. Jo tampoc ho acabo d’entendre i des de la vocació sacerdotal encara menys. Recordo aquella frase que em va dir el bisbe en la meva ordenació, en el moment de donar-me el calze i la patena per celebrar l’eucaristia:

 

“Rep l’ofrena del poble sant per presentar-la a Déu. Pensa sempre el que faràs, reprodueix en tu el que commemoraràs i conforma la teva vida al misteri de la creu del Senyor…”
Jo tinc aquesta frase en un lloc ben visible. De fet va ser el regal que el Seminari em va fer el dia de la meva ordenació. Sempre els hi estaré agraït perquè m’ha fet molt de bé recordar-la. I vosaltres, on la teniu? Potser també us la va regalar el Seminari i roman en el fons d’un calaix, oblidada. Crec que us convé posar-la en un lloc prominent. Pel ministeri ordenat ens devem al poble de Déu, a tots els qui en formen part –tant mossens com fidels–, al servei de l’Església. Pel ministeri hem de saber reproduir en nosaltres el que celebrem. No hi ha separació entre la celebració i la vida. No podem predicar l’evangeli i viure el contra-evangeli en sortir de la celebració! I, finalment, el misteri de la creu ha de ser el centre de la nostra vida. En tant que misteri va molt més enllà del que veiem, sobretot pel que toca als germans que pateixen, en el ministeri i en la vocació cristiana. De fet, tota persona és misteri, és presència que no s’esgota mai. Tot cristià ha de saber reconèixer Jesús en els germans i germanes, sobretot en els qui més pateixen… i vosaltres, no només no esteu al costat dels qui pateixen si no que, a més a més, esteu fent patir a la gent. No us adoneu que esteu fent més mal que bé?
Quan varen escollir aquest nou Papa i en veure els seu estil vaig pensar: “ui, coneixent el “parcal” de la nostra Església, hi haurà un sector que, encara que vulgui, no el podrà seguir…” I, efectivament, només calia que el Papa declarés “l’any de la misericòrdia” per adonar-me que hi ha una part de l’Església en que “això no li va”. Aquests sou vosaltres. Tenir misericòrdia és, molt sovint, compadir-se i compadir-se és “patir amb el qui pateix”. Què sabeu vosaltres del que arriba ha patir un mossèn (o bisbe) en el seu ministeri? Amb quin dret el critiqueu, fins i tot qüestionant la seva vocació i els seus motius personals per entrar al Seminari com feu vosaltres en la vostra pàgina web? De ben segur que no esteu d’acord amb aquest Papa. Potser esteu esperant que en vingui un altra i que tot torni a ser com abans. Potser, fins i tot, voldríeu tornar als temps del Vaticà I, en que l’església es definia com a “societat perfecte”. Doncs ho teniu clar. Molts estem convençuts que amb aquest Papa ha començat un nou temps per a l’Església i que els vells temps no tornaran. I això ho dic per una raó molt senzilla: l’alternativa és tancar-se a la sagristia. És el que voldríeu vosaltres? És una mica com el Vaticà II. Quan Joan XXIII –un Papa molt semblant a l’actual– va convocar el Concili, de ben segur que molts dins l’església pensarien que això no duraria i que amb el seu successor es tornaria a lo d’abans. Doncs no. Pau VIè el va continuar i dur a terme. El Vaticà II va ser un obrir-se al món, un “obrir finestres perquè entri l’aire fresc” deia el Papa Joan.
Darrerament estic llegint un llibre molt interessant. És diu “l’elogi del silenci” d’Anselm Grün. Us el recomano. En un determinat moment l’autor diu: “un dels perills de parlar massa és el de jutjar als altres… Fins i tot quan hom vol parlar de l’altre de forma positiva, es sorprenent veure com es jutja i classifica o com un es compara amb els altres. Però, molt sovint, quan hom parla dels altres, en realitat està parlant d’ell mateix…” D’això els psicòlegs en diuen “projectar”. No estareu projectant el vostre estat d’ànim –o de desànim– sobre els altres quan feu aquesta crítica tant àcida i destructiva? Potser els qui esteu malament sou vosaltres, no ells. Potser per això les vostres crítiques estan tan plenes de judicis i falsedats. Jo de vosaltres m’ho faria mirar. I a tots els qui entreu en aquesta web, no us estaran utilitzant els seus autors per alimentar la seva paranoia? Potser només sou l’objecte de les seves projeccions…
Efectivament, és poc comprensible que això passi dins la nostra Església. És incomprensible i trist… Amb raó, les persones allunyades de l’Església però que cerquen –a voltes dins la mateixa Església, és a dir, que volen tornar– diuen en veure aquest panorama: “però si aquests fan com tothom, es mosseguen igual que tots els altres!” Quina llàstima!
Xavier Moretó, rector de Sant Ignasi de Barcelona

 

Sense comentaris

Escriu el teu comentari